dimarts, 30 de setembre del 2014

albergínia farcida de bolets amb botifarres sobre llit de coliflor i suc de carn


A la cuina no llençarem mai res, tot es pot reciclar, però no només en el sentit d'aprofitar per no llençar, sinó per donar-li un nou ús que pot resultar tant o més bo. Sempre ho dic i a casa ho fem, sobretot ara que tenim temps per estar a la cuina, un altre dia potser no ens hi podrem entretenir tant.
Divendres passat van venir a sopar uns bons amics amb els seus fills, ell és un gran cuiner i ens feia molt de respecte elaborar un menú que li pogués agradar, de manera que vam optar per fer propostes que tenim ben treballades i no massa complicades. Com a plat fort teníem prevista un plat de carn, però com que al matí vam anar a buscar a bolets a Castellterçol i en vam trobar un bon cistell, vam decidir comprar botifarres als amics de can Lluel i preparar una bona cassola de botifarres (crua i negra) amb bolets. Com sol passar quan més bé vols quedar, em vaig oblidar de fer els bolets amb una picadeta d'all i julivert, i van quedar una mica curts de sal, però com que els productes eren bons, el cert és que van tenir una bona acollida; tot i així, com n'havíem fet molts, en van quedar.
Ahir se'm va ocórrer un altre ús per a la ració llarga que n'havia quedat, i vaig picar les botifarres i els bolets a ganivet i els vaig reservar per farcir unes llesques d'albergínia. Aquestes les vaig tallar de llarg, ben fines, els vaig llevar la pell i les vaig passar per les dues cares per una paella amb una gota d'oli. 
Per fer els farcellets, vaig posar dues llesques d'albergínia creuades com es veu a la foto, les vaig salar i vaig posar al centre e picat de bolets i botifarres abans de tancar el farcell.
Mentrestant, vaig posar a bullir una coliflor ben maca amb un parell de patates petites, i quan van estar cuites, en vaig passar una part a un cassó amb un raig de llet, ho vaig amanir bé amb pebre blanc i nou moscada i vaig triturar el conjunt un cop la llet va arrencar el bull.
Per servir el plat, vaig posar aquest puré de coliflor al fons d'un plat, vaig marcar els farcellets en una paella amb una gota d'oli per enrossir-los i escalfar l'interior, i els vaig posar sobre el puré.
El conjunt el vaig regar amb un brou fosc d'ossos de porc i verdures reduït, que ja us explicaré en el pròxim post, i va quedar un plat de festa per un sopar de dilluns en la millor companyia.

dimecres, 24 de setembre del 2014

arròs amb calamarcets farcits de sobrassada i espinacs, dos plats a quatre mans

Arrosset per a un

el principal aliment del món (73)

La convivència amb altres persones, ja sigui en família, en parella o amb amics, no és mai senzilla, però és evident que té molts avantatges si se sap ser flexible i buscar les sinergies que ens faran viure millor que si estiguéssim sols.
Si la parella la formen dues persones amb la mateixa professió o vocació ja us podeu imaginar que fàcilment hi pot haver algun recel, suspicàcia o enveja, que l'amor i la confiança ajuden a polir i a convertir en una cosa positiva que els beneficiï tots dos.
Si aquesta professió o vocació és la cuina, i només es disposa d'un espai on practicar aquesta afició, algun dia saltarà alguna guspira a l'hora de decidir el menú, d'anar a comprar o de posar-se davant dels fogons.
Però viure amb una persona afeccionada com tu a la cuina té molts més avantatges que superen de llarg el fet que algun dia no puguis preparar aquell plat que has estat imaginant tota la tarda perquè quan arribes a casa el sopar ja és fet.
A casa tinc la sort que no m'he de preocupar mai si no puc cuinar, sempre hi haurà alguna cosa que segur que em sorprendrà positivament, i amb el temps he après a fer una volta més a aquest avantatge: les coses que cuina la meva companya em poden servir de base per preparar altres plats, per què no?
Aquest arròs d'avui n'és una bona prova. Dissabte em va tocar treballar tot el dia, i la Marina va aprofitar per cuinar unes quantes coses bones, que ja ho trobava a faltar perquè reconec que fa una temporada que a vegades monopolitzo l'espai. I entre aquestes coses que em vaig trobar al vespre a la nevera hi havia uns calamarsets farcits de sobrassada i espinacs que feien una pinta deliciosa. En podeu trobar la recepta aquí, i us recomano que la visiteu.
Podia guardar els calamars per endur-me'ls a la feina en un tàper, però com que estaven fets amb suc i havia sobrat part del farcit, vaig pensar que m'anirien bé per fer un arrosset. Ja he explicat moltes vegades que no s'ha de llençar mai el suc d'un rostit o la salsa d'un estofat, que seran una magnífica base per a un arròs, o uns fideus, o una sopeta.
Ho vaig tenir fàcil, doncs, per fer aquest arròs que veieu a la foto dilluns per dinar. Per mi sol, que és una ració individual, tot i que generosa, i malgrat que hi havia un parell de calamars més que em vaig menjar a banda.
En un cas així, el procediment és senzill: es pot fer un sofregit de ceba, però com que el farcit que havia quedat ja en tenia, a més de sobrassada, espinacs, panses i pinyons, faig fer servir la tècnica del rossejat, arrossejat o arròs seixat, que és justament això, enrossir l'arròs amb oli a la paella abans de posar-hi el sofregit o el brou amb sofregit. Així doncs, vaig sofregir una mica l'arròs, hi vaig afegir el farcit sobrant, vaig remenar bé i hi vaig tirar el suc dels calamars ben calent. Vaig acabar de cobrir l'arròs amb aigua, vaig rectificar el punt de sal i en poc més de 15 minuts vaig tenir un plat per llepar-se els dits.
Sense gaire feina, aprofitant les sinergies.

dijous, 18 de setembre del 2014

biquini afrancesat de pernil cuit i bolets amb formatge blau

Fer-se un entrepà és quelcom més que partir pel mig una barreta o tallar dues llesques de pa i farcir-ho d'alguna cosa. Fer-se un entrepà permet un bon grau de creativitat o d'innovació de propostes conegudes que ens agraden però que podem adaptar al nostre gust o segons les nostres possibilitats.
D'entrepans, n'hi ha molts i molt bons. I un dels de més èxit, que se segueix fent a molts bars i sobretot a les cases particulars, és el biquini, allò que en alguns llocs d'Espanya anomenen mixto i que en el fons és una versió de l'entrepà que els francesos anomenen croque-monsieur.
El biquini el va popularitzar fa més de cinquanta anys una sala de festes barcelonesa que duia aquest nom, i ara ja és tot un clàssic, en la versió original farcit de pernil dolç i formatge, o en les diverses variants, com la que més m'agrada, amb sobrassada i formatge.
Dies enrere vaig fer-me aquest biquini afrancesat que us presento avui, afrancesat perquè s'inspira en l'original croque-monsieur, que a diferència del nostre biquini clàssic, es cobreix amb una capa de beixamel i formatge i s'acaba gratinat. El que vaig fer va ser substituir el formatge del farcit per una barreja de bolets picats i beixamel amb formatge blau per acompanyar el pernil cuit entre les dues llesques de pa.
Jo vaig fer servir pa de blat i sègol fet a casa, però per al cas qualsevol pa de motlle pot anar bé, però mireu que sigui de qualitat, si pot ser de forn, millor.
Per al farcit,  piquem la ceba i la posem a sofregir en una paella amb oli, cinc minuts, i hi afegim ceps, camagrocs i trompetes, tots ben picats, i salem. Si els bolets són frescos, només els netejarem amb un drap humit, si són secs, els rehidratarem una hora abans en un bol amb aigua tèbia i els escorrerem bé abans de picar-los.
Deixem que els bolets i la ceba es coguin a la paella durant deu o quinze minuts, afegint-hi aigua o suc de la rehidratació si cal.
Mentrestant, preparem una beixamel fonent mantega en un cassó, hi afegim farina i remenem bé amb un batedor de mà fins que la mantega absorbeixi tota la farina, aleshores hi comencem a abocar llet poc a poc sense deixar de remenar, fins que la salsa agafi la consistència que volem, que ha de ser força espessa. Amanim amb sal, pebre blanc i un xic de nou moscada i en fem dues parts.
A la meitat que deixem al cassó hi afegim uns trossos de formatge blau, no massa, perquè no predomini el seu sabor per sobre dels bolets, remenem perquè es fongui, hi aboquem el sofregit de ceba i bolets i ho integrem tot bé.
Preparem els biquinis posant sobre una llesca de pa de motlle un parell de talls de pernil cuit, retallats a la mida del pa. A sobre hi escampem el preparat de bolets, beixamel i formatge. Tapem amb una altra llesca de pa de motlle i aquesta la cobrim amb una capa de beixamel i formatge ratllat per sobre.
Torrem una mica el biquini per sota en una paella o planxa i l'acabem al gratinador, fins que el formatge de sobre sigui ros.
Aquesta recepte ha estat escollida finalista en el tercer concurs de cuina per a bloguers que organitza la revista Cuina amb el pernil cuit com a ingredient i que es fallarà el 27 de setembre vinent a Manlleu.
---------------------
Podeu veure alguns altres entrepans que he publicat al blog clicant aquí.

dimarts, 16 de setembre del 2014

musclos en escabetx

Fa un any, en el darrer (abans de vacances) dels esmorzars de forquilla que ofereix un cop al mes a Ca l'Esteve, el mestre Xesco Bueno ens va delectar amb un assortit d'escabetxos, cadacun més bo que l'anterior, com ja vaig explicar aquí. Em van agradar molt les galtes escabetxades i em van cridar l'atenció els musclos, que fa temps que volia fer a casa. Ho vaig provar dissabte, quan era a la cuina amb l'Aleix preparant el dinar i aprofitant que tenia un escabetx de peix ja fet.
L'escabetx no és igual que el que ens va fer en Xesco, perquè no me'n va donar la recepta, però sí que em va explicar la metodologia que fa servir, i el resultat ens va agradar molt. De fet, les llaunes on vam servir els musclos van quedar renetes de tant sucar-hi pa!
Ja he dit que vaig aprofitar un escabetx que tenia, de verat, us explico com el vaig fer: vaig tallar el peix en tres o quatre trossos, els vaig salpebrar i enfarinar i els vaig fregir lleugerament en una cassola amb oli abundant. Vaig retirar el peix i, en el mateix oli, vaig posar a coure pastanaga tallada a rodanxes i ceba tallada a tires, juntament amb uns quants grans d'all i de pebre negre. Quan les verdures van perdre la duresa, hi vaig afegir una part de vinagre i una altra d'aigua, pebre vermell dolç i picant i unes herbes aromàtiques (llorer, farigola i una mica de romaní) i vaig deixar bullir una estona tots els ingredients. En apagar el foc, vaig tornar el peix a la cassola i a partir del dia següent en els vam començar a menjar.
Per fer l'escabetx de musclos, vaig triturar part de la ceba, la pastanaga, algun all i suc d'aquest escabetx i ho vaig posar a escalfar en un cassó. 
Mentrestant, vaig obrir els musclos al vapor, només amb un rajolí d'aigua, i els vaig separar de les closques. Una part del brou que van deixar el vaig afegir al cassó de l'escabetx, i quan el preparat va arrencar el bull, vaig tancar el foc i hi vaig posar els musclos nets. 
Al cap de tres hores estaven boníssims, i segurament l'endemà encara no haurien estat més, però no van pas aguantar tant!

divendres, 5 de setembre del 2014

entrepà de truita fumada a casa amb salsa de mostassa i anet

Vaig tornar de terres aragoneses amb ganes de menjar truita, tant perquè en vam veure de piscifactoria al Monasterio de Piedra com perquè a tota la zona és el peix més comú, però el fet és que allà no en vaig tastar. Vaig preferir delícies porques com l'orella marinada i fregida, els torreznos, o les madejas de xai, de les quals ja vaig parlar aquí quan ens les va descobrir en Xesco.
Per això, l'endemà d'arribar, vaig comprar un parell de truites ben maques: una se la va menjar la Marina per sopar i l'altra em va servir per fer un entrepà l'endemà tornant d'una sortida amb bici, amb pa de Castellterçol i acompanyada amb escarola i una bona salsa de mostassa i anet.
La truita era fresca, i no la vaig pas fumar de la manera tradicional, sinó que vaig imitar la Marina i simplement la vaig amanir amb sal fumada (escates de sal de la Salina de la Fortuna, Villena) una estona abans de fregir-la, cosa que li dóna un toc de fumat molt agradable, sense que domini massa.
El peix el vaig fregir sencer en una paella amb poquíssim oli i foc no gaire fort, fins que el vaig veure cuit per dins, però sense passar-se.
Mentrestant, vaig preparar una salsa de mostassa barrejant maionesa suau amb mostassa de Dijon, en una proporció aproximada de tres a un (aneu provant fins que estigui al vostre gust), i anet picat. Vaig untar amb ella un parell de llesques de rodó de mig. Hi vaig posar unes quantes fulles d'escarola, amanides amb una mica de sal, i la truita sense pell.
Bon profit!