dimecres, 22 d’abril de 2015

pastapizza


Em sembla que en algun post ja havia parlat de l'afició del meu fill gran per la cuina (que no sé de qui deu haver heretat...), i fins i tot havia fet servir per  aquest blog almenys una recepta seva de salsa per a espaguetis
L'Aleix sovint m'envia per whatsapp fotos de plats que es cuina per a ell o per a ell i la seva germana, o a vegades per als seus amics; sovint també em demana consell per elaborar una recepta concreta, però generalment cuina segons la seva intuïció i va fent receptes noves.
Aquesta d'avui n'és una, i la porto aquí perquè m'ha semblat una bona idea i sé que el resultat va ser reeixit: m'ho va confirmar la germana de l'artista, que també té el morro fi, i ja es veu prou amb la foto que em va enviar.
Aquest cop, el missatge per wathsapp va arribar al grup que tenim ells dos, la meva companya i jo: Cansats de no saber si menjar pizza o pasta??? Us ofereixo una solució!!! De seguida, en veure la foto, em va venir un nom al cap: pastapizza, potser influït perquè a vegades he fet una truitapizza i tinc tendència a ajuntar paraules per definir elaboracions noves que n'ajunten dues de conegudes: donuquetes, truquetes, mandonguetes...

la recepta

La preparació d'aquesta pastapizza no és pas complicada, us l'explico com me l'ha explicat l'Aleix:
Bullim la pasta (ell va fer servir tallarines, però també es podria fer amb espaguetis), la deixem refredar i la barregem amb ou batut (si ho féssim en calent, ens quallaria l'ou i quedaria com una truita), sal, pebre i orenga abundant.
Aboquem la barreja en una paella calenta amb molt poc oli per torrar la base de la pasta, aplanem bé la superfície (per exemple, amb una cullera) i hi escampem per sobre salsa de tomàquet, com si féssim una pizza normal, i després el formatge i els ingredients que més ens agradin. L'Aleix hi va posar formatge emmental, tonyina i bacó.
La pizza ja és a punt per entrar al forn, amb el gratinador encès, perquè fongui el formatge i torri les llesques de bacó.
Com que no tinc la seva edat, jo esperaré a fer-me aquest plat el dia abans d'una sortida amb bici llarga per assegurar-me que ho cremaré tot!

divendres, 17 d’abril de 2015

fricandó de bacallà amb camagrocs i carxofes



El bacallà i les carxofes lliguen molt i molt bé, i els he casat unes quantes vegades (per exemple, en aquesta truita oberta, o amb salsa de pebrots verds); fa uns quants diumenges hi vaig tornar.
Dinava a casa els pares, i, com sempre, tenia ganes de cuinar-los alguna cosa bona, però en aquesta ocasió no vaig poder triar gaire: la mare havia posat bacallà a dessalar i em va dir que havia comprat també carxofes, unes flors grosses i formoses, de manera que gairebé no podia fer una altra cosa que bacallà amb carxofes. Trastejant amb el mòbil vaig veure un plat de fricandó no sé on, i com que uns bolets secs no falten mai a casa, em vaig plantejar adaptar aquest plat de carn tan tradicional i fer-lo amb peix.

la recepta

L'elaboració és molt similar a la que fem tradicionalment amb vedella (llata, jarret...), però tenint en compte que la cocció del peix serà molt més breu que la de la carn. 
Una estona abans de posar-nos a cuinar, posem els camagrocs deshidratats en remull, millor en aigua calenta, perquè el procés és més ràpid. Si n'és temporada, farem servir bolets frescos, és clar!
Per a l'elaboració del plat procedirem com si féssim un fricandó de vedella, és a dir, primer enfarinem el bacallà (millor si els talls són prims), el fregim en una cassola amb oli i el reservem. En el mateix oli hi fregim ceba ben picada, i mentre es va coent, pelem les carxofes, en fem vuit talls de cada una i els afegim a la cassola amb la ceba perquè es vagin sofregint.
Quan la ceba i les carxofes s'hagin enrossit, hi aboquem un raig de vi blanc, deixem evaporar l'alcohol i cobrim les carxofes amb aigua o, encara millor, amb l'aigua de rehidratar els bolets, tapem la cassola i deixem coure a foc suau. Si el bacallà està ben dessalat, salem el conjunt abans d'abocar-hi el vi i l'aigua. Jo també hi vaig posar una branqueta de farigola.
Mentrestant, els bolets, ben escorreguts, els saltem en una paella amb una mica d'oli i els afegim a la cassola a mitja cocció. Quan les carxofes siguin gairebé a punt, hi posem el bacallà i el deixem acabar de coure uns minuts abans de servir.

P.d.: perdoneu per la foto, la vaig fer amb el mòbil en males condicions de llum.

dilluns, 13 d’abril de 2015

steak tartar de seitan


Ja em perdonareu si em faig pesat, però el món de l'alimentació ecològica i bio m'ha atrapat i m'encanta experimentar amb els productes que m'ha subministrat Ecovegetare, sovint considerats exclusius per a vegetarians, però que en realitat podem consumir tots perquè a més de saludables, són bons i ens permeten això que dic sempre que m'agrada de la cuina: jugar i aprendre. Com el plat d'avui.
Aquest és un joc a partir d'un tòpic: diuen que el seitan, que és un aliment fet a base de gluten de blat que es fa bullir en un brou amb salsa de soja i algues, és la carn dels vegetarians, sobretot perquè, com el tofu i el tempeh, té un gran contingut de proteïnes, amb l'avantatge de ser més suau i digestiu que la carn.
Després de fer els nuggets de seitan fumat, volia seguir fent preparacions 'carnívores'  amb aquest producte, i per això vaig idear aquest fals steak tartar: no és ni de carn ni és cru (el seitan està cuit), però elaborat com si fos les dues coses. I el resultat, us ho ben asseguro, val molt la pena i va ser per a nosaltres un magnífic sopar de dissabte.

la recepta

El seitan es comercialitza envasat en boles d'uns 250 grams que es poden tallar a filets per fregir, guisar o fer a la planxa, però que, com que ja estan cuites, també es poden consumir sense passar pel foc. Per això en vaig fer talls prims que després vaig tallar a bastonets i aquests en daus petits. Els vaig posar en un bol i els vaig amanir amb mitja cebeta tendra picada petita, una cullerada sopera de tàperes també picades, una culleradeta de postres de mostassa, un parell de cullerades d'oli d'oliva, una cullerada de salsa worcestershire (Perrins), una mica de sal i pebre negre mòlt. És l'amaniment més o menys ortodox d'un tàrtar, al qual també s'hi posen unes gotes de salsa tabasco que jo vaig substituir per bitxo fresc triturat que ens va portar l'amic Pantxeta de Colòmbia, i que pica més que el tabasco, us ho asseguro. A més, vaig fer servir mostassa de Dijon, que és més forta que una mostassa a l'antiga, recomanable si es vol aconseguir un resultat més suau.
Tot ben barrejat i emplatat amb un motlle perquè agafi una bona forma, pa torrat per acompanyar-ho i a gaudir d'aquest plat ràpid de fer i molt, molt saborós.

divendres, 10 d’abril de 2015

faves amb tempeh i salsa romesco


Quan vaig examinar amb atenció el catàleg d'EcoVegetare abans de fer l'última comanda de productes ecològics i bio, em va cridar molt l'atenció el tempeh, un producte del qual havia sentit a parlar però que no havia tastat mai, i que s'obté de la fermentació de la soja amb un fong, el rhizopus. És un producte originari d'Indonèsia que aporta una gran quantitat de proteïna de qualitat a les persones que segueixen una dieta vegetariana; de fet, és a principal font de proteïnes per aquestes dietes juntament amb el seitan i el tofu. A diferència d'aquest, però, el tempeh presenta una textura més ferma i un sabor molt més potent.
Vegetàlia, una de les empreses punteres del sector ubicada al Moianès, elabora el tempeh clàssic amb diferents variants (fumat, amb algues, amb quinoa) i també en fa de cigrons, però vaig optar pel tradicional en la primera aproximació a aquest aliment nou per a mi; he de dir que el resultat ens va agradar molt: aquestes faves amb tempeh no tenen res a envejar a unes faves amb botifarra.

la recepta

Per a dues persones vaig fer servir un bloc de tempeh de soja de 125 grams que vaig tallar a daus i els vaig posar a fregir amb un raig d'oli en una paella ampla; quan els daus van ser rossos, hi vaig tirar un gra d'all picat i  les faves amb beina, tallades a trossos de tres centímetres. Abans els havia tret les puntes i els fils dels costats, les que en tenien.
Vaig saltar-ho tot plegat a la paella durant un parell de minuts a foc fort, ho vaig salpebrar i hi vaig afegir dues cullerades soperes de salsa romesco, vaig barrejar bé el conjunt i el vaig mullar amb mig got d'aigua. Aleshores, vaig abaixar el foc, vaig tapar la paella i vaig deixar que les faves s'anessin cuinant fins que van ser toves.
És un plat complert, amb la verdura i la proteïna de la soja,i de gust ja us he dit que està boníssim

divendres, 3 d’abril de 2015

rostit de carxofes amb rovellons i botifarra


No recordo massa com va sorgir aquest plat, però els que seguiu aquest blog ja veieu que és de l'estil dels que m'agraden, amb tres dels meus ingredients preferits. Només que combinats d'una manera que no havia fet fins ara, i aprofitant que les carxofes encara estan esplèndides.
Combinar-les amb rovellons no és massa habitual perquè les seves temporades respectives no coincideixen, però per sort tots gaudim a casa d'una tecnologia que pot fer-ho possible sense massa dificultats: el congelador.
Vaig fer servir uns rovellons que havia netejat, tallat i saltat amb all i julivert, fins a deixar-los mig cuits, i els havia envasat en pots de vidre que vaig guardar al congelador. Fets d'aquesta manera, només cal saltejar-los un moment sols o amb una botifarra, per exemple, o afegir-los a última hora a un guisat per poder-ne gaudir tot l'any.

la recepta

Vaig plantejar el plat com els rostits de carn que faig normalment, i vaig posar en una cassola al foc amb oli una ceba petita picada, que s'anés estovant mentre pelava i tallava les carxofes. Les vaig afegir a la cassola i les vaig rostir una estona mentre tallava la botifarra crua, sense pell, a trossos que també van anar a parar a la cassola, i quan tot va ser ben rosset, hi vaig tirar un raig de brandi i vaig deixar que s'evaporés l'alcohol. És el moment de salpebrar el conjunt, abaixar el foc, tapar la cassola i deixar que es vagin fent les carxofes.
Els bolets els vaig saltar en una paella amb un xic d'oli i els vaig afegir a la cassola cinc minuts abans d'acabar el plat, juntament amb una mica d'aigua perquè ajudés a formar la salsa. També hi vaig posar un parell de branquetes de farigola, i un darrer ingredient que li va donar un toc una mica diferent i que ens hi va agradar força: un raig de salsa de soja.

dimecres, 1 d’abril de 2015

suquet de gambes i bacallà amb carxofes, patates i pèsols


Un altre dinar de diumenge amb la meva mare, amb ganes de fer-li alguna cosa diferent, i a partir dels elements que ella tenia a la nevera, bàsicament bacallà dessalat, gambes congelades molt grosses i maques, carxofes, patates i pèsols (també congelats).
El primer que em va venir al cap quan em va parlar de peix i gambes va ser fer un suquet, que és un dels grans invents de la nostra cuina, i això és el que vaig fer.
Un cop descongelades les gambes, les vaig salar lleugerament i les vaig posar al foc en una cassola amb oli abundant, mig minut per banda, només perquè perfumin aquest oli en el qual sofregirem una ceba picada petita, un parell de grans d'all també picats i, quan tot això s'hagi enrossit, un parell de tomàquets ratllats. Quan el tomàquet es comença a concentrar, hi tirem les carxofes netes i tallades en vuit trossos cada una, i continuem el sofregit un parell de minuts més.
És l'hora d'afegir-hi les patates, un parell de bona mida, tallades de manera irregular, o millor trencades, és a dir, sense que el ganivet arribi al final del tall i fent-li fer un catacrec a la patata perquè es trenqui, ja que així ajudarà a espessir la salsa.
Quan les patates estan ben sofregides, jo hi tiro una cullerada de farina, remeno bé perquè es torri una mica i hi aboco un raig de vi blanc, deixant que s'evapori l'alcohol. Aleshores hi afegim aigua, per cobrir amb prou feines les patates, abaixem el foc i tapem perquè es vagin coent.
Quan la patata està a mig fer, hi afegim els pèsols i deixem coure tapat fins que la patata està gairebé feta; aleshores  tastem per comprovar si està bé de sal i pebre, rectifiquem si cal i hi posem el peix, tornem a tapar durant un parell de minuts i hi afegim les gambes. Deixem coure un minut més i tanquem el foc.
El suquet serà més bo si el deixem reposar, o si el preparem amb antelació. S'hi pot afegir una picada en el darrer moment.

dissabte, 28 de març de 2015

faves tendres amb calamarcets i ceba confitada


Fa una setmana que arrossego una grip que no em deixa ni a tiros, i no hi ha manera de desfer-se de la febre, la tos i tot el que acompanya un procés víric d'aquestes característiques. Res especial, em van dir al CAP, en un any que hi ha gent que l'ha arrossegat tres setmanes.
Per això, aquests dies he cuinat poc, fins dijous no m'hi vaig posar per fer per dinar els nuggets de seitan fumat de l'anterior post, però al vespre vaig tornar a sopar al llit perquè tornava a estar enfebrat.
Ahir al migdia em vaig tornar a llevar, perquè tard o d'hora s'ha d'acabar aquest malson, oi? i em vaig trobar una sorpresa: la Marina m'havia comprat unes faves tendres i maques, perquè sap com m'agraden i que em faria content, i així li vaig poder tornar, amb un bon platillo, totes les atencions que té amb mi aquests dies.
Com que les faves eren tendres, per descomptat que les havia de coure amb pell que és com més m'agraden i com ara li agraden també molt a la meva companya; si en voleu més receptes, les podreu trobar aquí. Aquest cop les vaig preparar amb calamarcets congelats, dels que venen tallats a trossos, i que surten força bons, i ceba confitada amb vermut que havia preparat dies enrere.

la recepta

Es tracta d'un plat ràpid, excepte en la preparació de la ceba, que no és complicada però requereix força temps. Jo en tenia de feta, us explico com: en una paella gran hi poso un fons d'oli d'oliva i un parell de cebes maques tallades a la juliana, les salo i a foc fort les vaig saltant fins que es comencen a enrossir. Aleshores, abaixo el foc i segueixo remenant perquè no es cremin fins que es van enfosquint i es van quedant seques. Ja només cal afegir-hi aigua i deixar que es vagi confitant fins que es torna a assecar, i tornem a repetir el procés. Si ho fem amb la paella tapada, triga més a requerir més líquid. S'hi ha d'estar si pot ser una hora ben bona, i al final hi tiro un bon raig de vermut (o de vi blanc, o de brandi, o del que més convingui per l'ús que li pensem donar). Deixo cinc minuts més perquè s'evapori l'alcohol i l'excés de líquid i ja es pot apagar el foc, deixar refredar i conservar: en un pot ben tancat a la nevera aguanta molts dies i es pot anar fent servir en plats com aquest d'avui.
Per netejar les faves, tallem els extrems i, amb el mateix fer, estirem els fils dels lloms: si en tenen, amb una estirada sortiran de dalt a baix. Es renten i es tallen a trossos d'uns tres dits d'ample.
Si els calamarcets són congelats, els traiem una estona abans del congelador o els passen per sota l'aigua, i si són frescos, els netegem bé, sense llevar-los la pell, i els tallem en tres o quatre trossos cada un.
Posem les faves netes i tallades en una paella amb oli d'oliva i foc fort, les salem i les saltem durant un parell de minuts, hi afegim un parell de grans d'all picats, remenem durant un minut més i hi tirem els calamarcets. 
Seguim removent a foc fort fins que es vagi evaporant l'aigua que deixen anar els calamars, aleshores hi incorporem la ceba i un raget de vi blanc, abaixem el foc, tapem la paella i deixem que el conjunt es vagi coent. Dependrà de les faves, però amb 10 o 15 minuts màxim estaran toves i a punt per menjar.
El resultat, malgrat que tots dos estem amb el nas poc o molt tapat, ens va semblar òptim.

dijous, 26 de març de 2015

'nuggets' de seitan fumat amb salsa de tomàquet i lactonesa d'espècies orientals


Castellterçol, o el Moianès en general, són una potència en el món de la indústria agroalimentària, i no ho dic només perquè siguin el meu poble i la meva comarca, sinó perquè és real i objectiu. I si parlem de l'alimentació ecològica i vegetariana, sens dubte és el primer pol d'aquest sector a Catalunya i probablement a Espanya, ja que a Castellterçol hi ha instal·lada l'empresa Natursoy, i a Castellcir, Vegetàlia, les més importants del sector.
Sembla una contradicció, en una comarca que segueix vivint del porc i els seus derivats, els embotits, però és que també hi ha gegants com Sosa, recentment traslladada de Castellterçol a Moià, i grans empreses dedicades al menjar preparat com Casa Mas o a l'el·laboració de pans i pastes precuits, que conviuen amb petits productors de formatges, iogurts, bolets, etc. Tot un món que dóna per molts i molt àpats.
Aquesta mateixa contradicció entre una comarca coneguda pels seus embotits que ara despunta en la producció d'aliments per a vegetarians és la mateixa que em podríeu atribuir a mi mateix, que sabeu com m'agrada el porc i tot allò que se n'obté, però que també faig a vegades receptes vegetarianes i fins i tot receptes veganes, com la que us presento avui.
No ho sé, si ho és, una contradicció, només sé que a casa meva, i en aquest blog, sempre he cuinat de tot, i tant em menjo una hamburguesa de carn de porc com una vegetal de les que elaboren les empreses que he citat abans. 
A la cuina, el que es pretén és omplir la panxa, de la manera més saludable possible, i, sobretot, de la manera que doni més plaer. I el plaer, crec, no està en un sol lloc ni es troba  tancant-se a provar coses noves.
Per això, no em va costar gaire acceptar la proposta que em va fer un jove emprenedor del Moianès que ha muntat una empresa de venda online de productes ecològics i vegetarians, EcoVegetare, consistent a elaborar algunes receptes amb productes que podeu comprar al seu web. Com el seitan amb el qual he preparat aquests nuggets diferents però tant o més bons que els tradicionals de pollastre, la idea dels quals me l'ha suggerit la Marina, molt més bona coneixedora que jo d'aquests productes.

la recepta

El seitan és una preparació originària de la Xina a base de gluten de blat que es bull en un brou amb salsa de soja i algues. Es presenten en forma de boles d'un quart de quilo, de color fos, com una mena de pa tou sense crosta, que es pot tallar a làmines, a daus, etc. Per la seva textura i color l'anomenen la 'carn' dels vegetarians, ja que conté molta proteïna i amoniàcids essencials, sense el colesterol de la carn.
En aquest cas he fet servir seitan fumat de Vegetàlia, molt saborós, que he tallat a llesques i després en forma més o menys triangular, com els típics nuggets de pollastre. Els he arrebossat amb farina de galeta i els he fregit en oli d'oliva abundant, no massa calent, ja que la farina s'enrosseix de seguida i necessitem que s'escalfi una mica el seitan, que ja cuit.
Per acompanyar els nuggets he fet servir una salsa de tomàquet casolana, feta amb un bon sofregit de ceba i all al qual s'afegeix el tomàquet triturat i es deixa coure almenys mitja hora, i lactonesa  amb espècies orientals, versió de la maionesa que vaig crear per acompanyar les croquetes de pastanaga. En aquest cas, elaborem la lactonesa o maionesa sense ou posant al vas de la batedora uns 100 cc de llet, el doble d'oli, sal i una mica de suc de llimona o de vinagre de vi blanc, i batem fins que emulsioni (triga una mica més). Després hi afegim en la mateixa proporció (una culleradeta de cafè) cúrcuma, curri i comí en pols; ens quedarà una salsa amb un bonic color groc que acompanya molt bé el seitan arrebossat, igual que la salsa de tomàquet, que ens hi ha agradat molt.

dimarts, 24 de març de 2015

els secrets d'un bon trinxat i 10 receptes clàssiques i modernes amb cols

Trinxat o baieton
Gotets de xirivia i bròquil amb entrebancs
"Les verdures són un luxe", deia Santi Santamaria, que no trobava gaire lògic que als restaurants serveixin plats en els quals només hi hagi "peix o carn, amb unes tristes o mal bullides patates". Els bons cuiners ho saben i per això recuperen tota mena de verdures, n'actualitzen les coccions i n'incorporen de noves.
I a l'hivern, una de les reines de la cuina és la família de les crucíferes, que aplega des de la col verda comuna, el bròquil, la coliflor i les cols de Brussel·les fins a l'anomenada col kale, la més trendy als Estats Units que potser no trigarà a posar-se de moda aquí, i que no és més que la nostra col verda arrissada.
Sobre cols va el darrer article que he publicat avui al web de cuina i tendències gastronòmiques Gastronosfera, en el qual parlo abastament del trinxat (baieton per als habitants del Moianès) i dels seus secrets, i explico deu receptes de grans xefs (més alguna de meva, és clar) amb tota mena de verdures d'aquesta família.

dijous, 19 de març de 2015

entrepà de botifarra amb rovellons... i una reflexió

La botifarra és tendència, és trendy, com diuen els esnobs, que vol dir que està de moda. Sembla que a poc a poc va substituint l'hamburguesa en les preferències dels modernets. I és que moda i restauració cada vegada s'assemblen més, cada any cal renovar les tendències per mantenir l'interès.
El cas del bistec de carn picada passat per la planxa i posat enmig d'un panet amb una salsa i algun altre acompanyament és ben curiós: de ser denigrat pels gastrònoms amb el qualificatiu de menjar porqueria va passar a ser un plat modern i digne dels entesos, i això va provocar l'obertura de no pocs restaurants per tot Catalunya, però especialment a Barcelona, que centraven en l'hamburguesa la seva oferta i fins i tot el seu nom (Santa Burg, La Burguesa, Times Burg, LaBurg, El Club de la Hamburguesa...).
Què ha aportat aquesta moda? Doncs que la gent ha vist que una hamburguesa per ser digna només cal que s'elabori amb bons productes i es prepari amb una mica de coneixement, de manera que el resultat no tingui res a veure amb el que ofereixen els restaurants de menjar ràpid. No cal posar-hi foie ni altres coses que prefereixo no imaginar per dignificar aquest plat que molts no hem deixat de menjar mai, sense necessitat d'anar a restaurants especialitzats, només tenint cura d'escollir bé el carnisser que ens la farà, o preparant-la nosaltres mateixos a casa. L'hamburguesa sempre m'ha agradat, però parlar d'hamburguesa gurmet em sembla un oximoron.
Ara ja no es parla tant d'hamburgueses i hamburgueseries, la tendència actual en aquest segment més informal de la restauració apunta cap a la botifarra, i tal com va passar amb l'entrepà de carn picada, han proliferat els restaurants que juguen en el seu nom amb l'embotit català per excel·lència: Butikfarra, Butifarring, Butipà, Yango (de yangonissa, el colmo!)... Deixant de banda que tots empren la grafia castellana (bu) en lloc de la catalana (bo), està clar què es pot trobar en aquest locals: entrepans de botifarra amb els més diversos acompanyaments i, el que és pitjor, amb els farcits més impensables.
Igual que l'hamburguesa abans del seu renaixement era considerada menjar ràpid de la pitjor qualitat, la botifarra arrossega una invisible etiqueta de menja poc refinada, de poble, que d'alguna manera rebutjaven a la capital o rellegaven a les sortides 'al camp'. I, com en el cas de l'hamburguesa, els nous locals s'han proposat 'dignificar' un producte que no necessitava per res aquesta dignificació. El seu únic problema, com en el cas de l'hamburguesa, era i segueix essent de qualitat, i a Barcelona s'han venut i es venen moltes botifarres infectes.
Jo sóc d'un poble conegut arreu per la qualitat de les seves botifarres, i des de petit n'he menjat: des de la botifarra crua a la negra passant per la blanca o del perol, la catalana o la d'ou, m'agraden totes, i sé distingir perfectament les bones de les que no ho són tant, igual que els que tota la vida han viscut a costat del port de Palamós saben diferenciar més bé que jo quina gamba és bona i quina és mediocre.
A mi m'agrada molt la botifarra negra del meu poble, i em costa de trobar-ne d'altres igual de bones, però com que la que s'ha posat de moda és la botifarra bona o botifarra crua, com l'anomenem nosaltres, parlem d'aquesta.
Per justificar tot un restaurant dedicat a la botifarra (o una botiga, que també n'hi ha a Barcelona), en lloc de centrar-se en oferir botifarres de qualitat (la crua només necessita bona carn i cansalada bona en sàvia proporció, sal i pebre), sembla que han optat per renovar el concepte a base de farcir-la d'altres productes. Van començar amb la botifarra de bolets, d'escalivada, de formatge, i n'he vist fins i tot de mojito. De mojito! Em costa d'imaginar com casen la menta (que n'hi posen) o la llimona amb la carn de porc, però mira, cadascú és lliure d'enverinar-se com vulgui.
En realitat, les modes passatgeres no m'interessen gaire, i m'és igual que posin el que vulguin dins la botifarra, jo prefereixo agafar-ne una de qualitat i cuinar-la amb bolets, o acompanyar-la amb una bona escalivada, o amb formatge o el que sigui, però de manera que pugui diferenciar el gust de cada cosa, no en forma de barreja embotida. 
El que em preocupa de veritat és que, d'aquí a un temps, igual que ha passat amb l'hamburguesa, la botifarra passi de moda i tot plegat només hagi servit perquè qualsevol cosa ficada dins d'un budell pugui rebre el nom de botifarra.


la recepta

Ara no és època de bolets, ho sabeu prou bé, almenys de rovellons i a casa nostre, que el món és molt gran i sempre recordo el que ens va explicar un dia el gran Petràs: en un lloc o altre del món, tot l'any es fan bolets. I ell s'encarrega de portar-los cap aquí!
Vull dir que per fer aquest entrepà vaig fer servir rovellons de la temporada passada, en aquest cas congelats. Alguns bolets, quan n'és l'època, els netejo, els passo per la paella amb oli, all i julivert picats, que només quedin mig cuits, els envaso en un pot de vidre i cap al congelador.
Aquests rovellons estaven preparats així, i per tant només vaig haver de descongelar-los, salar-los i tornar-los a la paella uns minuts, amb una mica d'oli; mentrestant, vaig fregir la botifarra en una paella antiadherent amb ben poc oli, gairebé com si la fes a la planxa, obrir el pa, sucar-lo amb tomàquet, oli i sal i farcir-lo amb els bolets i la botifarra calenta.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...