dijous, 30 de juny de 2016

torrada picant de cansalada, pebrots del piquillo i gambes


Feia dies que no publicava una recepta nova, no pas per falta de ganes ni de material, que en tinc en llista d'espera, però és que he estat força ocupat aquestes últimes setmanes, i no és pas una excusa. 
Divendres ens vam casar la Marina i jo, sí, la Marina de Tapa't de tapes, companya bloguera i, des de fa uns anys, companya de vida i mare de la meva filla petita, l'Arlet. I casar-se, encara que no vulguis, porta una mica de feina, i no et queda temps per dedicar al blog ni a moltes altres coses que queden en un racó esperant una oportunitat; estic segur que m'ho perdonareu.
Encara no fa una setmana que ens vam casar i ahir al vespre ja em va deixar; bé, només una estona, perquè tenia un sopar, i jo vaig aprofitar per idear una recepta nova i executar-la, una part amb l'Arlet a coll, i la resta, quan ja l'havia portat a dormir. 
Ja veureu que té molts dels ingredients que utilitzo sovint en els meus plats, i si l'haguéssiu pogut tastar, o si la feu a casa, veureu que té el sabor potent, però net, que a mi m'agrada trobar en una preparació; que el conjunt sigui harmoniós sense que cada ingredient perdi la seva personalitat.
Espero que us agradi, i si trigo uns quants dies a tornar a publicar, disculpeu, que tots tenim dret a fer el nostre viatge de noces! ;-)

la recepta

Per a dues torrades necessitarem les torrades, preferiblement de pa de pagès o d'un bon pa rodó que us agradi, sis gambes, un parell de tires de cansalada fresca del ventre o panxeta, tres pebrots del piquillo en conserva, un parell de grans d'all i un bitxo petit sec.
Comencem preparant un oli de gambes posant els caps en un cassó amb els alls i el bitxo, i cobrint-los amb oli d'oliva suau. Els deixem a foc suau durant 20 o 30 minuts, pressionant-los bé perquè deixin anar tot el seu sabor, els retirem i colem l'oli de gamba resultant.
Tornem al cassó una part d'aquest oli i hi posem els talls de cansalada, salpebrats i partits en dos, a foc suau, perquè es cuinin lentament, durant 10 o 15 minuts, fins que veiem que la carn està tendra. Els reservem
En el mateix cassó, i amb l'oli que quedi, posem a confitar, també a foc suau, els pebrots del piquillo escorreguts, assecats i tallats a tires; els deixem cuinar durant 5 minuts.
Mentrestant, pelem les gambes, les salpebrem i les coem a la planxa, un minut per banda, alhora que torrem el pa.
Tallem la cansalada a tires fines i l'afegim al cassó amb els pebrots perquè s'escalfi tot junt, ho posem sobre la torrada i al damunt hi posem les gambes. Repartim una mica d'oli de gambes per sobre, una mica de julivert picat o alguna altra herba que ens agradi, i servim.

dimarts, 21 de juny de 2016

reivindicació del verat, el peix més humil a les grans taules

Coca fàcil de verat amb verdures

No és tan famós com la tonyina o el salmó, tot i que en una safata de sushi comparteix protagonisme amb ells, però de la mà de la cuina japonesa s'ha enfilat a les taules estrellades, on regna per preu, perquè és bo i perquè és molt sa. És el verat, que també es podria dir barat, perquè és un dels peixos més econòmics que trobem al mercat.
A vegades cal que vinguin de fora per descobrir les joies que tenim aquí, i algunes a preus que gairebé fan riure. En el cas del verat, els restaurants japonesos ens ofereixen en sushi i sashimi, marinat en vinagre d'arròs, i que ha tornat a posar de moda als restaurants aquest peix senzill i bo, que no ha faltat mai a les cases amb preparacions senzilles, a l'escabetx o a la planxa.
Parlo del verat i en dono unes quantes receptes, pròpies i d'altres, en el darrer article que he publicat a Gastronosfera. Espero que us entretingui i us agradi.

diumenge, 5 de juny de 2016

estofat gustós de verdures i cigrons


Aquesta pot ser una recepta d'aprofitament, d'aquelles que ajuden a buidar la nevera, perquè es pot fer amb les verdures que tinguem més a mà, que no cal que siguin senceres. També és una recepta ràpida si es disposa d'un dels ingredients principals, tot i que a simple vista gairebé no es vegin: els cigrons, cuits a casa, i el suc de la seva cocció. Si no, caldrà coure els cigrons, que és una inversió que val la pena perquè té un gran rendiment, no porta gaire feina i la diferència al paladar és notable.
Dies enrere en vaig fer, i a part dels que ens vam menjar acabats de sortir de l'olla, simplement amb un raig d'oli, en vaig fer també una amanida amb salsa pesto.
Per coure els cigrons, en aquest cas cigrons menuts, faig servir la recepta de la meva mare, que ja us vaig explicar en un post anterior, el podeu trobar aquí.

la recepta

En una cassola ampla de parets baixes, o una sauté, posem a fondre greix d'ànec, que donarà molt de sabor a l'estofat; si no en tenim, podem fer servir llard de porc, o fondre cansalada, o simplement utilitzar oli d'oliva.
Hi posem a sofregir, per a unes tres racions, 2 pastanagues tallades a rodelles amples, 1 nap blanc gros tallat a daus, 1/2 pebrot vermell tallat de la mateixa mida, 2 carxofes a quarts (o partides per la meitat si són petites), mitja dotzena de mongetes verdes i una dotzena de xampinyons a quarts. Passats uns minuts, hi afegim els ramells de mig bròquil (el que es ven sencer, millor que no pas l'anomenat bròculi que trobem més fàcilment, de color més fosc) i 1 porro tallat a rodelles amples.
Seguim sofregint uns minuts més, salem i hi afegim una cullerada de farina, remenem bé, perquè es torri una mica la farina, hi afegim els cigrons i el suc de coure'ls, fins a la meitat de les verdures.
Tapem i deixem coure a foc suau fins que les verdures estiguin cuites al nostre gust, més toves o al dente.
També hi podem posar un bitxo petit, si li volem donar un toc picant, o canviat alguna de les verdures en funció dels nostres gustos o del que tinguem a la nevera.

dimecres, 1 de juny de 2016

cap nen sense bigoti


Llegint els blogs de cuina pot semblar que al nostre país menjar només és una preocupació estètica, cultural o de gaudi, i que per a ningú representa un problema. De fet, això passa llegint qualsevol cosa, perquè problemes com la pobresa i les seves conseqüències no s'ensenyen com caldria, quan no s'amaguen.
El cert és que al món hi ha milions i milions de persones que passen gana i, sense anar més lluny, al nostre país hi ha 350.000 nens que no tenen accés a aliments bàsics com la llet.
Per pal·liar aquest problema, el Banc dels Aliments té oberta una altra de les seves campanyes solidàries, una Gran Recollida de Llet en la qual es pot col·laborar en aquesta adreça


http://www.granrecollidadellet.cat/

El lema de la campanya és "Cap nen sense bigoti", es fa en col·laboració amb 'la Caixa' i si entreu a la pàgina web amb aquest enllaç podreu fer donatius a partir de 2 euros i fins a 26. Amb dos euros assegureu llet per a un nen durant un mes, i amb 26, durant un any. També podeu portar brics de llet a qualsevol oficina de 'la Caixa'.
Una inversió molt petita que mai us donarà un rendiment tant alt. 


dilluns, 30 de maig de 2016

cigrons al pesto

Aquest matí m'he preparat un tàper per menjar a la feina, i l'he fet amb ingredients que tenia a la nevera: cigrons menuts cuits a casa, salsa pesto també casolana i tomàquets cirerols. Els cigrons els vaig coure divendres o dissabte, feia dies que no en fèiem i la Marina ho trobava a faltar, perquè és una gran fan d'aquest llegum, i a mi també m'agrada molt. El primer dia me'ls vaig menjar tot just sortits de l'olla, amb un raig d'oli, que és la millor manera. Per avui se m'ha ocorregut amanir-los amb salsa pesto, potser recordant una altra recepta que vaig fer fa temps de cigrons amb bacallà i pesto vermell. Avui, però, tenia pesto verd, perquè l'altre dia ens van regalar uns quants testos amb herbes aromàtiques i, com que n'hi havia un d'alfàbrega, no vaig resistir la temptació de preparar aquesta exquisida salsa italiana.
Abans de ficar l'amanida al tàper, l'he fotografiat i he penjat la foto a l'Instagram i al Facebook; m'ha sorprès que ha tingut molt bona acollida i els comentaris indicaven que no és habitual aquesta barreja. Ho he buscat i, efectivament, s'havien fet receptes semblants, però poques, per això m'he animat a explicar-vos aquí aquesta recepta tan senzilla i, a la vegada, tan gustosa.

la recepta

En primer lloc cal tenir els cigrons cuits, o coure'ls, no és difícil i donen molt de si. Temps enrere us vaig explicar com els faig preparo, que és com em va ensenyar la mare, queden molt bons i no es desfan. Ho trobareu aquí.
Per preparar la salsa pesto, he posat al got de la batedora un manat d'alfàbrega, tres dits d'oli, un gra d'all sense el cor, una mica de sal, dues cullerades soperes de formatge pesto i una d'avellanes (normalment es fa amb pinyons, però queda bé també amb altres fruits secs com l'avellana o l'ametlla). Es tritura tot i es reserva.
La resta és senzill: amanim els cigrons amb la salsa, hi posem a sobre els tomàquets tallats a rodanxes, els amanim també amb una mica més de salsa i ja està a punt per servir.
Si hi volem afegir proteïna, hi podem posar daus de mozzarella o de formatge fresc, però amb aquests tres únics ingredients queda la mar de bo; almenys, a mi m'ho ha semblat i per això us ho explico.

divendres, 20 de maig de 2016

amanida de remolatxa, maduixes i cogombre amb fulles de ruca i cruixents


El que més m'agrada de les amanides és que no hi ha normes, o no n'hi hauria d'haver; bé, potser sí que n'hi ha d'haver alguna: posar-hi alguna cosa verda i crua amanida amb greixos i àcids, perquè voltant pels llocs veualgunes coses que porten el nom d'amanida que ni de lluny recorden allò que tots associem amb aquesta paraula.
A casa no fem mai la mateixa amanida, i en mengem cada dia, però de tant en tant m'agrada idear-ne alguna totalment diferent, com aquesta que vaig fer ahir combinant ingredients que havia comprar sense cap intenció prèvia.
Amb el sistema de prova-error tant surten coses molt bones com altres que no valen res, però a vegades l'encertes a la primera, com aquesta amanida que va sortir força rodona, amb un fort contrast per la dolçor de la remolatxa i la maduixa i el toc oriental de la vinagreta.

la recepta

Bullim la remolatxa o la comprem ja bullida, i la tallem a daus. Per a dues persones n'hi vaig posar una. 
Tallem mig cogombre fresc gros, el pelem i també el fem a daus, més o menys de la mateixa mida que la remolatxa.
Rentem mitja dotzena de maduixots, els partim per la meitat i en fem dos o tres trossos de cada part.
Preparem la vinagreta barrejant bé una cullerada sopera i mitja de vinagre d'arròs, la mateixa quantitat d'oli d'oliva i una cullerada de salsa de soja.
Al fons del plat, hi posem unes quantes fulles de ruca i la remolatxa, el cogombre i la maduixa, salem i amanim amb la vinagreta. Escampem per sobre sèsam negre i ceba fregida.

dijous, 12 de maig de 2016

'ramen' a la catalana

Avui m'he divertit cuinant, perquè fa dies que no m'hi havia pogut posar. I ho he fet amb aquest divertiment, una versió catalana del ramen japonès, que s'ha popularitzat molt al nostre país els darrers anys.
El ramen és una sopa de fideus, que es bullen en aigua i se serveixen en un bol amb brou calent, verdures, carn (que sol ser de porc) i ou dur. És un plat popular, importat de la Xina, que constitueix un àpat complert perquè porta suficients proteïnes, vitamines i hidrats per necessitar poc més que una fruita o un caprici dols al darrera per quedar satisfet.
La versió a la catalana l'he fet amb un brou fosc d'au i fideus d'aquí, en lloc dels asiàtics que solen portar aquestes sopes, i hi he afegit un toc de salsa de soja i de picant, que m'agrada molt. Com que ja tenia el brou fet i els fideus cuits, de fet ha estat un plat mig d'aprofitament que he enllestit en poca estona. Us explico com.

la recepta

El brou el vaig fer aprofitant unes carcasses de guatlla que m'havien quedat d'un altre dia que només vaig fer servir els pits nets (a veure si us explico aviat la recepta).
Les vaig posar en una olla amb un raig d'oli i unes verdures (una pastanaga, una branca d'api, un porro, una cebeta) i ho vaig sofregir tot plegat uns minuts, fins que es va enrossir, perquè el brou agafés un color fosc ben bonic. Ho vaig cobrir d'aigua i ho vaig deixar coure una hora o una hora i mitja.
Per fer el ramen, ja tenia fideus bullits, però si no en tenim, els bullim amb aigua o amb el brou i els reserveu.
Tallem les verdures ben fines, en el meu cas, carbassó, espàrrecs (tallats en dos trossos), xampinyons, porro, col lombarda i ceba tendra. També hi podeu posar fulles de bledes o d'espinacs, col o qualsevol altre verdura que us agradi. 
De la part verda de la ceba, en reservem un tros.
Bullim els ous de guatlla durant dos minuts justos, posant-los quan l'aigua ja bull, perquè ens quedi el rovell líquid.
Posem el brou al foc amb les verdures dures i quan comenci a bullir hi afegim el porro i la ceba tendra, hi posem també els fideus i apaguem el foc.
Mentrestant, en una paella ben calenta i amb gota d'oli hi coem la carn salpebrada, en el meu cas era cap de llom molt tendre. La tallem a tires i la reservem.
En un bol servim el brou amb les verdures i els fideus, hi afegim una punta de picant, al gust de cadascú, un raget de salsa de soja i, a sobre, hi posem la carn i els ous partits per la meitat; ho guarnim amb rodanxes ben fines que tallarem en el darrer moment de la part verda de la ceba que havíem reservat.

dissabte, 30 d’abril de 2016

porros i fonoll en escabetx, verat i una amanida amb tot plegat


Darrerament faig tot sovint escabetxos, el mes passat en vaig publicar un de guatlles (que després van servir per farcir uns pebrots del piquillo) i en podeu trobar uns quants més aquí, tant de carn com de peix o de verdures.
La setmana passada en vaig fer un de nou, de porros i fonoll, un escabetx suau que ens vam anar menjant com a entrant o acompanyament, i que va tenir llarga vida: una part del líquid va servir per escabetxar uns filets de verat, i amb el peix i les verdures dijous vaig fer una amanida d'escarola que em va agradar molt. 
Per tant, aquest és un post que explica tres receptes i que podríem encabir en allò que s'anomena cuina d'aprofitament.

la recepta

Tallem mig bulb de fonoll en forma de bastonets; pelem dos porros, traient-ne un parell de capes, i n'aprofitem la part blanca, que partirem en dos trossos. Ho posem tot en una cassola de parets altes, amb mig got d'oli, i deixem que es coguin cinc minuts a foc suau, amb uns grans d'all pelats. Abans que els porros i el fonoll s'enrosseixin, hi afegim una fulla de llorer, una branqueta de farigola, una cullerada de grans de pebre negre, un got de vi blanc, un de vinagre també de vi blanc i mig d'aigua, tapem i deixem coure a foc suau fins que els porros estan tous.
Deixem refredar i reservem almenys un dia abans de menjar-nos-ho.
Al cap de dos dies vaig comprar dos verats i els vaig netejar, fent-ne dos filets. Per treure la fila d'espines centrals de cada filet, amb un ganivet afilat fem un tall de dalt a baix a cada banda de les espines, i les llencem. Ens quedaran dos filets llargs que partirem per la meitat i salpebrarem.
En una cassola, posem a escalfar el suc de l'escabetx de les verdures, afegint-hi si cal una mica de vinagre i de vi blanc, tres o quatre grans d'all més i una branqueta de farigola, i quan comenci a bullir hi submergim els filets de verat, apaguem el foc i deixem refredar; d'aquesta manera n'hi ha prou per coure el peix i que quedi tendre i melós.
Amb les verdures i el peix escabetxat podem fer una amanida. Sobre una base d'escarola amanida amb oli i sal, hi vaig posar dos trossos de porro tallat en rodanxes d'un dit i mig d'ample, una mica de fonoll i uns quants filets de verat. La vaig amanir amb unes cullerades del suc de l'escabetx i uns quants grans de pebre vermell.

dijous, 21 d’abril de 2016

tàrtar de salmó sobre torrada i alvocat

A casa ens agraden les coses crues, no és que siguem practicants del rawfood  ni res d'això, però déu n'hi do.
Tots mengem coses crues: fruites i verdures, hortalisses, formatges, pernil salat, fuet, llonganissa... però no volia dir pas només això, és clar. A més a més, ens agraden les carns i peixos crus, i sovint fem algun peix en forma de sashimi, és a dir, simplement tallat en porcions individuals i acompanyat amb wasabi i salsa de soja.
Una manera una mica més elaborada de menjar el peix cru és aquesta d'avui, el tàrtar. Peix tallat a daus petits i amanit amb verdures i salses; et permet fer l'amaniment al teu gust, i es pot menjar sol o sobre una torrada, com vam fer nosaltres ahir per sopar.
Amb aquest amaniment que us explico, el salmó va quedar realment bo.

la recepta
 
Per preparar quatre torrades com la de la foto, vaig fer servir un filet grosset de salmó que vaig netejar de pell i espines i el vaig tallar a dauets petits, aproximadament de mig centímetres de costat.

Vaig posar el peix en un bol i el vaig posar a marinar mitja horeta amanit amb sal, un toc de salsa Perrins, un parell de cullerades de salsa de soja, una cullerada d'oli d'oliva, una mica de gingebre fresc ratllat, un cogombre en vinagre picat i una escalunya petita també picada.
Mentre el salmó es marinava, vaig tallar el pa (vaig fer servir un panet petit tallat horitzontalment en llesques primes) i un alvocat, que vaig obrir pel mig i vaig fer a rodanxes.
Vaig torrar una mica el pa i a sobre hi vaig posar un fons d'alvocat, amanit amb oli i sal. A sobre, el tàrtar de salmó culminat amb una mica de sèsam negre.
Per completar el plat, un buquet d'enciams amanit.   

dilluns, 18 d’abril de 2016

risotto al pesto


el principal aliment del món (83)

Hi ha salses que són ideals per a la pasta però que també ens poden enriquir altres plats, tot i que el costum fa que restringim el seu ús a una sola preparació. És el cas de la salsa carbonara, que  automàticament associem als espaguetis, tot i que és ben bona, per exemple, en un arròs, com vaig demostrar amb aquest risotto a la carbonara, la foto del qual encapçala aquest blog.
El mateix passa amb el pesto, que també associem a la pasta quan en realitat és una salsa molt versàtil que es pot fer servir per acompanyar uns tomàquets, per donar sabor a una coca i fins i tot per amanir patata i mongeta tendra.
Amb la salsa pesto vaig fer dijous el mateix que havia fet amb la carbonara, un risotto. No sóc pas el primer, ja us aviso, però us l'explico igualment perquè el resultat em va agradar molt.

la recepta


Preparem el risotto a la manera tradicional (quantitats aproximades per a tres persones): elaborem un brou vegetal amb un litre i mig d'aigua, mitja ceba, una branca d'api, una pastanaga, mig carbassó, un parell de mongetes tendres i unes fulles de col (o les verdures que tingueu per casa). Ho fem bullir una hora, salem i colem; mantenim el brou calent.

En una cassola de parets altes hi posem oli i comencem a sofregir, a foc suau, l'altra mitja ceba ben picada, fins que sigui transparent, i aleshores hi tirem un gra d'all picat, remenem bé i hi posem unes fulles de ruca i d'alfàbrega també picades, seguim remenant i ja hi podem tirar l'arròs, uns 250 g. Remenem bé durant tres o quatre minuts i hi aboquem mig got de vi blanc. Seguim remenant fins que s'evapori l'alcohol i l'arròs s'hagi begut el líquid i ja podem començar a tirar-hi el brou calent, un cullerot cada vegada, i seguint el mateix procediment: remenar de forma suau i constant, i quan l'arròs s'hagi absorbit el líquid, tornar a repetir l'operació.
Mentrestant, preparem la salsa pesto: al got de la batedora hi posem un bon grapat de fulles d'alfàbrega fresca, un gra d'all, una cullerada de pinyons o una altra fruita seca, una bona cullerada de formatge parmesà o similar ratllat i tres dits d'oli d'oliva suau. Triturem, però sense que quedi una salsa massa fina, en el pesto és bo trobar-hi petits trossets dels ingredients.
Quan l'arròs estigui al dente, apaguem el foc i hi afegim una bona cullerada de formatge ratllat (o dues, al gust), remenem bé perquè es fongui i hi tirem també set o vuit cullerades de salsa pesto. Remenem bé, tastem de sal (entre el brou i el formatge ja n'hi ha d'haver prou) i servim.
Hi podem ratllar formatge i posar-hi una mica més de salsa per sobre o pels costats.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...