dijous, 16 octubre de 2014

galtes amb bolets i salsa de trompetes, estreno la cataplana



Tenia ganes de cuinar un plat gustós i potent, dels que m'agraden; venia a sopar el meu fill gran, que havia anat a buscar bolets i ens en portava uns quants, i a sobre m'acabava d'arribar per missatger una nova joguina culinària: una cataplana portuguesa. D'aquí en va sortir aquest plat, molt bo segons els tres que el vam menjar, malgrat que les fotografies no li facin gaire justícia perquè l'interior platejat de la cassola reflectia la llum. Però un plat per sucar-hi pa i no parar, us ho asseguro.
Em venia de gust fer galtes de vedella o de porc, i vaig fer les segones perquè costen menys de trobar, però les vaig desossar. Com sabeu, la galta té dues parts: la més carnosa, l'exterior, és una carn magra, melosa però compacta, mentre que la interior té com unes vetes de greix entremig i és més prima, però un cop cuinada s'empassa sense rosegar.
Amb els ossos en vaig fer un brou com el que us explicava aquí que vaig fer amb ossos d'espinada; l'Aleix se'n va endur un pot i el va fer servir l'endemà per cuinar un risotto de conill i bolets que feia una pinta tremenda: m'encanta que li agradi la cuina i segueixi els passos del seu pare!
Doncs bé, vaig estrenar la cataplana posant-hi a rostir a foc mitjà un parell de cebes tallades en sis o vuit trossos, un parell de pastanagues maques i uns quants grans d'all aixafats amb un cop, però amb la pell.
Mentrestant, les galtes desossades i salpebrades les vaig marcar en una paella amb una mica d'oli a foc fort, perquè quedessin segellades pels dos costats, i les vaig reservar.
Un cop les verdures van haver agafat un color torrat, hi vaig tirar un bon raig de vi negre, vaig deixar que s'evaporés l'alcohol i vaig afegir a la cataplana les galtes exteriors més gruixudes, i unes branquetes de farigola i romaní. Vaig tapar i vaig deixar que la carn s'anés fent, a foc mínim, mitja hora. Aleshores hi vaig afegir la resta de les galtes i mig got del brou fosc fet amb els ossos de les galtes, i vaig tornar a tapar perquè cogués mitja hora més.
Mentrestant, l'Aleix i la Marina havien netejat els bolets i els vaig saltar en una paella amb una mica d'oli i sal i un all picat, fins que van perdre l'aigua; hi havia una mica de tot, però sobretot trompetes, de manera que en vaig separar unes quantes i la resta dels bolets els vaig afegir a la cassola. Abans de tancar-la, en vaig retirar un cullerot del suc i el vaig posar al got del túrmix amb les trompetes que havia reservat; tot triturat, va fer una salsa magnífica que vaig afegir a la cataplana, vaig tancar-la i vaig deixar coure mitja horeta més. En total devia coure una hora i mitja, i va quedar un rostit potent de gust, amb la carn melosa i la salsa espessa i gustosa.


la cataplana portuguesa


Vaig veure la primera cataplana a Ca l'Esteve, on el Xesco ens hi va cuinar un arròs. No en sabia gran cosa, però em va semblar un estri preciós, i en vaig voler saber més. Vaig descobrir que és un estri molt utilitzat a Portugal, sobretot al sud, una cassola original de forma esfèrica formada per dues meitats unides per una frontissa i que es poden ajuntar i tancar hermèticament la cassola amb un sistema semblant a les carmanyoles de tota la vida, cosa que permet cuinar els aliments al vapor i sense perdre els sucs dels aliments.
Estan fetes de coure, cosa que els dóna un aspecte molt bonic, i es poden portar a la taula tancades, de manera que no es veu ni s'olora el contingut fins que s'obren davant dels comensals.
Aquí les comercialitza una empresa catalana anomenada KP Home, al seu web hi trobareu més explicacions sobre el seu ús i les diferents mides i models per a cuines de gas, vitroceràmica i inducció.
A Portugal normalment hi cuinen peixos i mariscos, però ja us dic que el Xesco hi va fer arròs i jo hi he guisat aquestes galtes amb un resultat excel·lent. I ja estic pensant de fer-hi també algun arrosset, i potser una sarsueleta...

dissabte, 11 octubre de 2014

la xocolata no és només per a les postres

Conill amb xocolata. Foto: Marina Antúnez
La xocolata no és només per a les postres, ho sabien els antic asteques i ho saben els actuals mexicans, que la posen en el seu plat nacional, el mole, igual com per nosaltres ha esdevingut un clàssic afegir-ne a la picada i en plats com la llagosta, el pollastre o la perdiu amb xocolata; els darrers anys s'està produint un fenomen invers, i elements de la cuina salada com la mateixa sal, el bitxo (chile) o el blat de moro torrat s'incorporen als bombons i les rajoles de xocolata: el cacau no té fronteres!
Parlo de la xocolata en la cuina salada en l'article que publico avui a Gastronosfera, que podeu llegir aquí. I si us sembla bé, o no, ja ho sabeu, cliqueu al m'agrada o deixeu un comentari.

dilluns, 6 octubre de 2014

carn de l'espinada sobre puré de patata amb salsa del seu suc



Dijous parlàvem de com treure el màxim profit a dos ossos d'espinada, i us explicava diversos usos per al brou fosc que vaig elaborar amb ells i per a la carn que porten enganxada. Aquesta d'avui és una altra recepta amb la carn que ens queda de rostir els ossos i bullir-los durant tres hores amb unes verdures per fer un bon brou fosc.
És un plat senzill pel qual primer de tot posem a bullir unes patates amb pell en aigua amb sal. Mentrestant, prepararem un roux, posant en una cassola una mica d'oli i/o mantega i una mica de farina. Ho remenem bé, i quan la barreja comença a enrossir, hi aboquem un cullerot de brou fosc, remenant amb un batedor de mà perquè s'integri bé el conjunt. Hi afegirem brou o no en funció de la densitat que vulguem donar a la salsa, i reservarem calent.
Quan les patates estiguin cuites, les aixafarem amb la forquilla, perquè no volem un puré fi sinó unes patates aixafades, i les amanirem amb una mica d'oli i la sal necessària.
Escalfarem la carn de l'espinada separada dels ossos i la posarem a sobre les patates. Finalment, reguem el conjunt amb la salsa de carn i ja podem servir aquest platillo senzill i gustós.

olis Aromatiks

Aquest plat es pot aromatitzar amb una mica de tòfona ratllada per sobre, amb pols de ceps barrejats amb les patates aixafades, o amb olis aromàtics. Per exemple, amb oli de tòfona o de ceps com els que estem provant a casa aquests dies de la marca Aromàtiks, una petita empresa artesanal que ha engegat Josep Esteve a Esparreguera dedicada a l'elaboració d'olis aromàtics a partir d'oli d'oliva verge extra de la millor qualitat macerat en fred amb els diversos ingredients. A la seva pàgina web (aquí) podeu
veure la varietat d'olis que elabora, des dels esmentats de ceps i tòfona i altres més coneguts com els picants o el d'alfàbrega fins altres diferents com els de llimona, de vainilla o de xocolata, amb els quals es pot donar un toc aromàtic i gustatiu diferent a amanides, pastes i postres, sempre afegint-los en fred just abans de portar el plat a taula.

dijous, 2 octubre de 2014

de com treure el màxim profit d'uns ossos d'espinada

Reconec que m'agrada força la carn, no sóc pas gens vegetarià, i m'agraden sobretot les carns molt tendres, meloses; fujo dels bistecs i similars, excepte que es tracti d'un bife de quatre dits de gruix preparat a l'Argentina, és clar.
Per això, en els meus records lligats al menjar ocupen un lloc destacat la carn d'olla, la carn de l'escudella, que probablement ha perdut moltes propietats i les ha traslladat al brou, però manté bona part del seu sabor, enriquit pel de les verdures, i adquireix una melositat única: l'orella, el morro i el peu de porc, el pit de xai, les botifarres i la pilota... I l'os d'espinada.
Els ossos d'espinada són vèrtebres del porc, i no tenen gaire carn, però com totes les carns enganxades als ossos, és molt gustosa. Hi ha llocs on els fan a la brasa, però normalment es fa servir per fer brou, ja sigui en fresc o conservats en sal, cosa que els fa encara més gustosos.
Aquests dies li he donat una altra utilitat que m'ha satisfet molt, per això, recordant un post que vaig fer fa anys titulat de com treure el màxim profit a mitja gallina, us explico les coses bones que m'han permès fer dos ossos d'espinada i quatre verdures.
Hi vaig pensar un dia que buscava braons per rostir-los, i com que no n'hi havia, em vaig fixar en uns ossos grossos d'espinada partits per la meitat, de manera que tenien un costat ben pla, a causa de la serra elèctrica que els havia partit. Els vaig posar a rostir amb oli en una olla ampla, amb un bon grapat d'alls, una ceba partida a quarts, una bona pastanaga i un tros de porro, i ho vaig tenir al foc fins que la carn i les verdures van ser ben rosses; aleshores hi vaig tirar un raig de brandi i vaig deixar que s'evaporés l'alcohol, vaig cobrir generosament amb aigua (uns dos litres), hi vaig afegir unes branquetes de farigola i romaní, i vaig deixar coure, a foc baix, durant tres hores. 
El resultat és un brou fosc a punt de salar i colar, d'una banda, i una carn molt i molt tendra que es desenganxa dels ossos sense dificultat. Què en podem fer?
Fàcil: el primer cop vaig fer aquest brou un dia que venia el meu fill Aleix a dinar, i vaig decidir preparar-li un arròs, però un arròs que recordés durant temps. Aquest:



És fàcil i ràpid de preparar: en una cassola amb oli hi vaig fregir uns trossos de pollastre tallats petits, els vaig salpebrar i reservar i, en el mateix oli, hi vaig posar a sofregir mitja ceba picada i un tros de pebrot verd, també picat, uns quants xampinyons tallats a quarts i un gra d'all. Quan la ceba es va haver enfosquit, hi vaig tirar l'arròs, un bon arròs de Pals, i el vaig sofregir una bona estona, sense parar de remenar, fins que va ser transparent. Aleshores el vaig cobrir amb el brou fosc ben calent i vaig deixar coure l'arròs a foc fort durant set o vuit minuts, després vaig abaixar una mica el foc i quan havien passat uns 15 minuts hi vaig posar la carn de l'espinada per sobre, vaig apagar el foc i vaig tapar la cassola durant cinc minuts perquè reposés. El vaig servir amb un raig d'oli de tòfona Aromatiks, una marca d'olis artesans que elabora Josep Esteve a Esparreguera i dels quals us parlaré un altre dia més a fons.
Un arròs molt semblant, però amb bolets frescos, el vaig fer uns dies després per a la Marina amb el mateix èxit, perquè un brou tan potent fa que amb un simple sofregit surti un arròs d'allò més gustós i bo. I encara ahir me'n vaig fer per dinar un de més senzill, només amb sofregit i la carn d'espinada, a més del brou. Aquest:



Només es pot fer arròs amb un suc així? És clar que no: podeu utilitzar-lo en una cassola de fideus, o per donar sabor a qualsevol altre guisat de carn, a una salsa, una pasta... 
En el post anterior us vaig ensenyar una albergínia farcida de bolets amb botifarres sobre llit de coliflor i suc de carn, us en recordeu? Evidentment, el suc de carn era aquest brou posat en un cassó a reduir per espessir-lo un xic.
Per aconseguir una salsa més espessa, s'hi pot afegir un espessidor tradicionalt (una mica de maicena dissolta en una part del brou o aigua en fred) o més modern (agar-agar), o encara es pot recórrer a algun altre mètode. Us n'explicaré un en el pròxim post, amb un plat senzill i vistós que vaig fer amb part de la carn de l'espinada.

dimarts, 30 setembre de 2014

albergínia farcida de bolets amb botifarres sobre llit de coliflor i suc de carn


A la cuina no llençarem mai res, tot es pot reciclar, però no només en el sentit d'aprofitar per no llençar, sinó per donar-li un nou ús que pot resultar tant o més bo. Sempre ho dic i a casa ho fem, sobretot ara que tenim temps per estar a la cuina, un altre dia potser no ens hi podrem entretenir tant.
Divendres passat van venir a sopar uns bons amics amb els seus fills, ell és un gran cuiner i ens feia molt de respecte elaborar un menú que li pogués agradar, de manera que vam optar per fer propostes que tenim ben treballades i no massa complicades. Com a plat fort teníem prevista un plat de carn, però com que al matí vam anar a buscar a bolets a Castellterçol i en vam trobar un bon cistell, vam decidir comprar botifarres als amics de can Lluel i preparar una bona cassola de botifarres (crua i negra) amb bolets. Com sol passar quan més bé vols quedar, em vaig oblidar de fer els bolets amb una picadeta d'all i julivert, i van quedar una mica curts de sal, però com que els productes eren bons, el cert és que van tenir una bona acollida; tot i així, com n'havíem fet molts, en van quedar.
Ahir se'm va ocórrer un altre ús per a la ració llarga que n'havia quedat, i vaig picar les botifarres i els bolets a ganivet i els vaig reservar per farcir unes llesques d'albergínia. Aquestes les vaig tallar de llarg, ben fines, els vaig llevar la pell i les vaig passar per les dues cares per una paella amb una gota d'oli. 
Per fer els farcellets, vaig posar dues llesques d'albergínia creuades com es veu a la foto, les vaig salar i vaig posar al centre e picat de bolets i botifarres abans de tancar el farcell.
Mentrestant, vaig posar a bullir una coliflor ben maca amb un parell de patates petites, i quan van estar cuites, en vaig passar una part a un cassó amb un raig de llet, ho vaig amanir bé amb pebre blanc i nou moscada i vaig triturar el conjunt un cop la llet va arrencar el bull.
Per servir el plat, vaig posar aquest puré de coliflor al fons d'un plat, vaig marcar els farcellets en una paella amb una gota d'oli per enrossir-los i escalfar l'interior, i els vaig posar sobre el puré.
El conjunt el vaig regar amb un brou fosc d'ossos de porc i verdures reduït, que ja us explicaré en el pròxim post, i va quedar un plat de festa per un sopar de dilluns en la millor companyia.

dimecres, 24 setembre de 2014

arròs amb calamarcets farcits de sobrassada i espinacs, dos plats a quatre mans

Arrosset per a un

el principal aliment del món (73)

La convivència amb altres persones, ja sigui en família, en parella o amb amics, no és mai senzilla, però és evident que té molts avantatges si se sap ser flexible i buscar les sinergies que ens faran viure millor que si estiguéssim sols.
Si la parella la formen dues persones amb la mateixa professió o vocació ja us podeu imaginar que fàcilment hi pot haver algun recel, suspicàcia o enveja, que l'amor i la confiança ajuden a polir i a convertir en una cosa positiva que els beneficiï tots dos.
Si aquesta professió o vocació és la cuina, i només es disposa d'un espai on practicar aquesta afició, algun dia saltarà alguna guspira a l'hora de decidir el menú, d'anar a comprar o de posar-se davant dels fogons.
Però viure amb una persona afeccionada com tu a la cuina té molts més avantatges que superen de llarg el fet que algun dia no puguis preparar aquell plat que has estat imaginant tota la tarda perquè quan arribes a casa el sopar ja és fet.
A casa tinc la sort que no m'he de preocupar mai si no puc cuinar, sempre hi haurà alguna cosa que segur que em sorprendrà positivament, i amb el temps he après a fer una volta més a aquest avantatge: les coses que cuina la meva companya em poden servir de base per preparar altres plats, per què no?
Aquest arròs d'avui n'és una bona prova. Dissabte em va tocar treballar tot el dia, i la Marina va aprofitar per cuinar unes quantes coses bones, que ja ho trobava a faltar perquè reconec que fa una temporada que a vegades monopolitzo l'espai. I entre aquestes coses que em vaig trobar al vespre a la nevera hi havia uns calamarsets farcits de sobrassada i espinacs que feien una pinta deliciosa. En podeu trobar la recepta aquí, i us recomano que la visiteu.
Podia guardar els calamars per endur-me'ls a la feina en un tàper, però com que estaven fets amb suc i havia sobrat part del farcit, vaig pensar que m'anirien bé per fer un arrosset. Ja he explicat moltes vegades que no s'ha de llençar mai el suc d'un rostit o la salsa d'un estofat, que seran una magnífica base per a un arròs, o uns fideus, o una sopeta.
Ho vaig tenir fàcil, doncs, per fer aquest arròs que veieu a la foto dilluns per dinar. Per mi sol, que és una ració individual, tot i que generosa, i malgrat que hi havia un parell de calamars més que em vaig menjar a banda.
En un cas així, el procediment és senzill: es pot fer un sofregit de ceba, però com que el farcit que havia quedat ja en tenia, a més de sobrassada, espinacs, panses i pinyons, faig fer servir la tècnica del rossejat, arrossejat o arròs seixat, que és justament això, enrossir l'arròs amb oli a la paella abans de posar-hi el sofregit o el brou amb sofregit. Així doncs, vaig sofregir una mica l'arròs, hi vaig afegir el farcit sobrant, vaig remenar bé i hi vaig tirar el suc dels calamars ben calent. Vaig acabar de cobrir l'arròs amb aigua, vaig rectificar el punt de sal i en poc més de 15 minuts vaig tenir un plat per llepar-se els dits.
Sense gaire feina, aprofitant les sinergies.

dijous, 18 setembre de 2014

biquini afrancesat de pernil cuit i bolets amb formatge blau

Fer-se un entrepà és quelcom més que partir pel mig una barreta o tallar dues llesques de pa i farcir-ho d'alguna cosa. Fer-se un entrepà permet un bon grau de creativitat o d'innovació de propostes conegudes que ens agraden però que podem adaptar al nostre gust o segons les nostres possibilitats.
D'entrepans, n'hi ha molts i molt bons. I un dels de més èxit, que se segueix fent a molts bars i sobretot a les cases particulars, és el biquini, allò que en alguns llocs d'Espanya anomenen mixto i que en el fons és una versió de l'entrepà que els francesos anomenen croque-monsieur.
El biquini el va popularitzar fa més de cinquanta anys una sala de festes barcelonesa que duia aquest nom, i ara ja és tot un clàssic, en la versió original farcit de pernil dolç i formatge, o en les diverses variants, com la que més m'agrada, amb sobrassada i formatge.
Dies enrere vaig fer-me aquest biquini afrancesat que us presento avui, afrancesat perquè s'inspira en l'original croque-monsieur, que a diferència del nostre biquini clàssic, es cobreix amb una capa de beixamel i formatge i s'acaba gratinat. El que vaig fer va ser substituir el formatge del farcit per una barreja de bolets picats i beixamel amb formatge blau per acompanyar el pernil cuit entre les dues llesques de pa.
Jo vaig fer servir pa de blat i sègol fet a casa, però per al cas qualsevol pa de motlle pot anar bé, però mireu que sigui de qualitat, si pot ser de forn, millor.
Per al farcit,  piquem la ceba i la posem a sofregir en una paella amb oli, cinc minuts, i hi afegim ceps, camagrocs i trompetes, tots ben picats, i salem. Si els bolets són frescos, només els netejarem amb un drap humit, si són secs, els rehidratarem una hora abans en un bol amb aigua tèbia i els escorrerem bé abans de picar-los.
Deixem que els bolets i la ceba es coguin a la paella durant deu o quinze minuts, afegint-hi aigua o suc de la rehidratació si cal.
Mentrestant, preparem una beixamel fonent mantega en un cassó, hi afegim farina i remenem bé amb un batedor de mà fins que la mantega absorbeixi tota la farina, aleshores hi comencem a abocar llet poc a poc sense deixar de remenar, fins que la salsa agafi la consistència que volem, que ha de ser força espessa. Amanim amb sal, pebre blanc i un xic de nou moscada i en fem dues parts.
A la meitat que deixem al cassó hi afegim uns trossos de formatge blau, no massa, perquè no predomini el seu sabor per sobre dels bolets, remenem perquè es fongui, hi aboquem el sofregit de ceba i bolets i ho integrem tot bé.
Preparem els biquinis posant sobre una llesca de pa de motlle un parell de talls de pernil cuit, retallats a la mida del pa. A sobre hi escampem el preparat de bolets, beixamel i formatge. Tapem amb una altra llesca de pa de motlle i aquesta la cobrim amb una capa de beixamel i formatge ratllat per sobre.
Torrem una mica el biquini per sota en una paella o planxa i l'acabem al gratinador, fins que el formatge de sobre sigui ros.
Aquesta recepte ha estat escollida finalista en el tercer concurs de cuina per a bloguers que organitza la revista Cuina amb el pernil cuit com a ingredient i que es fallarà el 27 de setembre vinent a Manlleu.
---------------------
Podeu veure alguns altres entrepans que he publicat al blog clicant aquí.

dimarts, 16 setembre de 2014

musclos en escabetx

Fa un any, en el darrer (abans de vacances) dels esmorzars de forquilla que ofereix un cop al mes a Ca l'Esteve, el mestre Xesco Bueno ens va delectar amb un assortit d'escabetxos, cadacun més bo que l'anterior, com ja vaig explicar aquí. Em van agradar molt les galtes escabetxades i em van cridar l'atenció els musclos, que fa temps que volia fer a casa. Ho vaig provar dissabte, quan era a la cuina amb l'Aleix preparant el dinar i aprofitant que tenia un escabetx de peix ja fet.
L'escabetx no és igual que el que ens va fer en Xesco, perquè no me'n va donar la recepta, però sí que em va explicar la metodologia que fa servir, i el resultat ens va agradar molt. De fet, les llaunes on vam servir els musclos van quedar renetes de tant sucar-hi pa!
Ja he dit que vaig aprofitar un escabetx que tenia, de verat, us explico com el vaig fer: vaig tallar el peix en tres o quatre trossos, els vaig salpebrar i enfarinar i els vaig fregir lleugerament en una cassola amb oli abundant. Vaig retirar el peix i, en el mateix oli, vaig posar a coure pastanaga tallada a rodanxes i ceba tallada a tires, juntament amb uns quants grans d'all i de pebre negre. Quan les verdures van perdre la duresa, hi vaig afegir una part de vinagre i una altra d'aigua, pebre vermell dolç i picant i unes herbes aromàtiques (llorer, farigola i una mica de romaní) i vaig deixar bullir una estona tots els ingredients. En apagar el foc, vaig tornar el peix a la cassola i a partir del dia següent en els vam començar a menjar.
Per fer l'escabetx de musclos, vaig triturar part de la ceba, la pastanaga, algun all i suc d'aquest escabetx i ho vaig posar a escalfar en un cassó. 
Mentrestant, vaig obrir els musclos al vapor, només amb un rajolí d'aigua, i els vaig separar de les closques. Una part del brou que van deixar el vaig afegir al cassó de l'escabetx, i quan el preparat va arrencar el bull, vaig tancar el foc i hi vaig posar els musclos nets. 
Al cap de tres hores estaven boníssims, i segurament l'endemà encara no haurien estat més, però no van pas aguantar tant!

divendres, 5 setembre de 2014

entrepà de truita fumada a casa amb salsa de mostassa i anet

Vaig tornar de terres aragoneses amb ganes de menjar truita, tant perquè en vam veure de piscifactoria al Monasterio de Piedra com perquè a tota la zona és el peix més comú, però el fet és que allà no en vaig tastar. Vaig preferir delícies porques com l'orella marinada i fregida, els torreznos, o les madejas de xai, de les quals ja vaig parlar aquí quan ens les va descobrir en Xesco.
Per això, l'endemà d'arribar, vaig comprar un parell de truites ben maques: una se la va menjar la Marina per sopar i l'altra em va servir per fer un entrepà l'endemà tornant d'una sortida amb bici, amb pa de Castellterçol i acompanyada amb escarola i una bona salsa de mostassa i anet.
La truita era fresca, i no la vaig pas fumar de la manera tradicional, sinó que vaig imitar la Marina i simplement la vaig amanir amb sal fumada (escates de sal de la Salina de la Fortuna, Villena) una estona abans de fregir-la, cosa que li dóna un toc de fumat molt agradable, sense que domini massa.
El peix el vaig fregir sencer en una paella amb poquíssim oli i foc no gaire fort, fins que el vaig veure cuit per dins, però sense passar-se.
Mentrestant, vaig preparar una salsa de mostassa barrejant maionesa suau amb mostassa de Dijon, en una proporció aproximada de tres a un (aneu provant fins que estigui al vostre gust), i anet picat. Vaig untar amb ella un parell de llesques de rodó de mig. Hi vaig posar unes quantes fulles d'escarola, amanides amb una mica de sal, i la truita sense pell.
Bon profit!

dissabte, 30 agost de 2014

espaguetis amb botifarra negra i rovell d'ou


Durant aquestes vacances he recuperat el gust per la bici, no per anar a passejar una estona, que per això no cal ni que et vingui de gust, sinó d'agafar la bici de carretera, equipar-te amb roba, sabates, casc i guants especials i sortir a fer quilòmetres. Ho vaig començar a fer en carreteretes de pendents increïbles al Pirineu francès i en rutes molt més planes a l'Empordà. Amb dificultats, perquè sóc més gran i peso més que fa un any o dos, però amb el cuquet que de seguida t'envaeix quan tornes a mantenir l'equilibri sobre dues rodes de només dos centímetres d'ample.
Recuperat el costum amb una certa regularitat, cal recuperar-ne un altre de tant o més important, com és cuidar l'alimentació i augmentar-hi la presència de la pasta, que aporta a les cames les reserves d'hidrats que tanta falta fan quan l'esforç s'allarga unes hores.
Per això dijous em vaig fer espaguetis, que feia mesos que no en menjava. Espaguetis senzills, potser no tant lleugers com em convindria, però no pas gaire greixosos i, en qualsevol cas, amb un dels ingredients que més m'agraden, l'excelsa botifarra negra de Castellterçol.
Al meu poble hi pujo amb regularitat, però passo la major part del temps a casa dels meus pares o amb els meus fills, i no em vaga mai d'anar a comprar. Per sort, la mare, de tant en tant, em compra una botifarra negra que a vegades amb prou feina arriba a Castellar, perquè no puc evitar clavar-li queixalada al cotxe mateix. Dimarts també me'n va donar una, i aquest és l'ús que li he donat.
A banda de bullir la pasta, que a mi m'agrada grenyal, al dente, vaig picar un all i el vaig posar en una paella amb oli; quan tot just es començava a fregir, hi vaig tirar la botifarra tallada a daus, la vaig saltar un minut, just perquè es desfés una mica, i hi vaig afegir els espagueti, just acabats de treure de l'olla. Un parell de voltes, i cap al plat, una mica d'orenga i un rovell d'ou per ració que trencarem i remenarem bé al plat mateix perquè amari la pasta. Com si fossin uns espagueti carbonara, vaja, però amb botifarra en lloc de cansalada i all en lloc de ceba.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...